HISTÒRIA

Des de 1987 la Fundació de Parcs i Jardins Singulars de l’Ajuntament de València manté el Jardí d’Aiora.

L’edifici es va dedicar en la dècada del 90 a guarderia amb la qual cosa el jardí formal proper a la casa es va perdre completament. Tanmateix, la part del bosc, tot i que molts arbres van tindre que ser talats pel seu mal estat, constitueix tot un exemple de jardí ombrívol d’estiu amb illes de vegetació on s’han introduït les plantes de la jardineria vernacla com ara les bergènies, violetes, ruscos o crins evitant així la monotonia de la gespa.

De la vegetació arbòria hi destaquen les casuarines, els ficus i les bellaombres (Phytolacca dioica), per la seua gran port, i per la seua raresa, la guaiaba del Brasil (Feijoa sellowiana), tal vegada la més longeva de les existents en la nostra ciutat.

Més informació

Fa uns anys , part de l’entorn del Jardí d’Aiora històric es va enjardinar, dotant als veïns de nous serveis al costat del Metro. El nou parc veïnal complementa l’actual Jardí d’Aiora , aportant aquells espais propis d’un parc públic actual : una gran plaça i instal·lacions esportives . Per ell s’accedeix al vestíbul principal de l’estació de metro del mateix nom.

El Paleuet

Al jardí històric d’Aiora es presenta un palauet que va ser construït a finals del segle XIX, entre 1889-1990. Se situa al barri d’Algirós, entre els carrers Sant Just i Pastor, Jerónimo Monsoriu, Conserva i Plaça Organista Cabo.

En els seus orígens es va alçar com una vila d’esplai a la zona suburbana de la ciutat, tot i que actualment està totalment integrat en ella. Es tractava d’un Palau de descans realitzat per a José Ayora segons projecte de Pelegrín Mustieles que s’assenta sobre elevat a la zona nord del jardí, obtenint una terrassa en altura que es tancaamb una balustrada i envolta l’edifici, el desnivell es salva mitjançant una escalinata a la façana principal que dóna accés al palau. Es tracta d’un edifici quadrangular compost de planta baixa, planta noble i àtic sota la coberta, amb una torre quadrada a la part central de cantonades aixamfranades que en cadascun dels seus costats s’obrin dos arcs de mig punt. La coberta és a quatre aigües i presenta una cúpula que adopta forma bulbosa amb teula daurada.

Les façanes presenten les obertures enquadrades presentant diversos models segons la categoria de portes o finestres, d’aquesta manera ens trobem amb portes envoltades i rematades mitjançant frontons ornamentats, arcs adovellats, rebaixats o geminats de mig punt, els buits que es disposen a l’àtic baix coberta són rectangulars apaïsats entre draps ceràmics amb motius geomètrics. Les façanes combinen bicromia amb pilastres de pedra natural i draps de maó roig, els buits estan marcs també amb pedra natural.

Destaquen la façana principal i la posterior per la seua rematada de frontó corb, a la façana principal alberga la imatge de mercuri sota la qual apareix la data de realització de l’edifici. Els buits de la planta noble d’aquestes dues façanes presenten un ampit balustrat, mentre que a les façanes laterals únicament està la central.

En els vuitanta l’edifici és destinat a Guarderia Infantil i Secció de Policia Municipal. Es conserva la claraboia central de ferro i vidre en diversos colors amb algunes pintures decoratives, l’escala està realitzada amb marbre i fusta.

El conjunt tancat presenta parts originals i la zona de jardí més allunyada de la casa és la que millor conserva la vegetació original, però la zona més propera només conserva alguns dels arbres originals, com les palmeres que flanquegen el camí d’accés al palauet.

El Jardí Històric

El jardí històric és de finals del segle XIX, estil eclecticisme. El jardí presenta arbres centenaris i de gran mida que obsequien innumerables ombres. Està fragmentat per nombrosos massissos i que permeten camins sinuosos placetes triangulars, redones, executades amb terra i envoltats amb roig. S’aconsegueix un ambient fresc amb un aura per descobrir.

El Jardí s’estén cap al sud de l’edificació i està dividit en tres seccions mitjançant murs i reixes de filferro. La primera circumda el palauet i presenta arbres originaris. La segona forma un espai rectangular on s’han instal·lat jocs infantils i també subsisteixen arbres originaris com ara: plataners, falses acàcies, tarongers, llimoners… i cobrint els murs, una magnífica heura.

La tercera part, la més àmplia, és rica en espècies vegetals i s’estén formant un amplíssim rectangle tancat per altes tàpies d’obra mixta de maçoneria acarada i maó. A les seues quatre cares s’han obert accessos independents que es tanquen amb portes de ferro forjat. A la part central es troben dos àmplies glorietes, una de les quals està proveïda de bancs d’obra recoberts amb ceràmica vidriada, al costat està situat el roserar enfilada amb pèrgoles metàl·liques, i molt prop es troba el macís d’antigues magnòlies. Al fons, també es situa una placeta irregular on es troba una font pública de principis de segle en ferro fos amb una columna de capitell jònic, el fust de la qual està decorat per l’escut de la ciutat.

Aquest Jardí es caracteritza per l’extremada varietat d’espècies vegetals amb nombrosos exemplars , autòctons i exòtics que li dóna cert caràcter de jardí botànic. Entre les nombroses espècies d’arbres i plantes que es poden contemplar destaquem : acàcies i falses acàcies , eucaliptus , pins canadencs , palmeres , xicrandes , troanes xinesos , cínamoms , grevíl·lees , llimoners , tarongers , magnòlies , ficus , llorers , teves, pites , cabells blancs , hibiscs , baladres altees , mimoses , bambús , esparregueres , buguenvíl·lies , mates de margarides , rosers , cactus etc.

La Ampliació (estació de metro Aiora)

La línia 5 de metro es prolonga cap al port-platja proporcionant una parada intermèdia en el Jardí d’Aiora. La mateixa estació propicia una ampliació de zona verda al costat del jardí històric situada a l’est del mateix, aconseguint un nou espai lliure enjardinat que en el seu traçat incorpora un extens passeig central sota el qual se situa aquella, incorporant una piscina coberta, un nou equipament per a la població de la zona.

Es completa així els usos de jardí històric amb altres propis d’un parc més actual: jocs infantils i àrees per a l’esport. L’element vertebrador del parc és el passeig central que enllaça els carrers Just i Pastor i Jerónimo de Monsoriu buscant un efecte de varietat i de tancament de perspectives. A un i altrecostat d’aquest passeig es van creant diferents espais: els jardins d’accés a l’estació semisoterrada, la pèrgola longitudinal lateralitzada sobre el passeig central, un altre espai enjardinat entre el passeig i el jardí històric, la piscina coberta, una pista esportiva a l’aire lliure i una gran prada en la vora est a redissenyar després de l’execució d’un aparcament subterrani.

També s’estableix en noves tanques al tancament est del jardí històric per a crear una permeabilitat entre ambdós espais enjardinats sense vulnerar el caràcter tancat del Jardí d’Aiora que conserva el protagonisme. La pèrgola de fusta amb estructura metàl·lica del passeig emmarca les vistes al jardí històric i permet gaudir de l’ombra que aporta. El passeig trau el cap a manera de balcó a l’espai d’accés a l’estació; és un espai pavimentat de caràcter polivalent, vorejat per jardins en suau talús i constitueix un excel·lent mirador sobre el jardí d’Aiora. En aquesta ampliació es situen arbres i espècies vegetals com ara: palmeres, plàtans, tarongers amargs, xicrandes, tipuanes…

  • SUPERFÍCIE
  • 17.000 m2 inicialment
  • 22.000 m2 amb la ampliació
  • HORARI
  • Primavera-Estiu: 9:00-21:00
  • Tardor-Hivern: 9:00-18:00
  • DIRECCIÓ
  • Santos Justo y Pastor 98, 46021 València
  • Autobús (EMT): 9, 10
  • Metro: Línies 1, 3
  • ENTRADA
  • Gratuita

EL RECORREGUT


LA RUTA

A finals del segle XIX, D. José Ayora, un comerciant d’èxit, va encarregar al mestre d’obres Pelegrín Mustieles el projecte d’una finca suburbana del tipus de les que adornaven l’horta de València.

El disseny va seguir la tradició jardinera valenciana: prop de la casa, un jardí de traça regular i més allunyat la recreació del bosc, tot açò tancat per un mur d’obra. L’horta formava el paisatge circumcidant.

La casa va deixar de ser habitada a partir dels anys 60 del segle passat. Després d’anys d’abandonament l’Ajuntament la va adquirir a 1976 i la va declarar Bé d’Interés Cultural a 1983.