HISTÒRIA

El Jardí de la Glorieta va ser traçat per l’arquitecte de la fortificació Don Manuel Serrano Insa que va delimitar el que seria el futur parc. Per a la seva construcció es van aprofitar els solars originats per la demolició de diverses cases situades entre Santo Domingo i La Duana en ser edificat aquest nou edifici a finals del segle XVIII.

Amb aquesta finalitat van ser adquirits els citats solars pel mariscal Suchet en 1812. En arribar Elio a la capitania general es va pensar en instal·lar en aquesta superfície un monument a Ferran VII envoltant d’arbreda . El monument no va arribar a realitzar-se mai però es va començar la plantació de tarongers , salzes i freixes , amb el que es va començar a delinear el futur passeig .

Entre 1817 i 1820 es van adquirir una sèrie d’obres escultòriques procedents de l’hort del canonge Pontons a Patraix per a l’ornamentació del jardí , entre elles el tritó realitzat per Ponzanelli i que encara es conserva, les quatre estacions i el Neptú.

Més informació

Les obres paralitzades amb la caiguda del General Elio , no es reprenen fins a 1826 sent Capità General O’Donell qui va manar tancar el jardí amb una balustrada de fusta entre pilars de pedra rematats per poms i gerros . Aquesta balustrada tenia una porta de certa monumentalitat enfront del carrer del Mar , construïda sota la direcció de l’arquitecte Cristóbal Sales i rematada per dos lleons de pedra que subjectaven amb les seves urpes sengles esferes i portaven al llom petits genis amb emblemes , escultures que va realitzar Vicente Piquer , es construeix , ara a més el primer pavelló de música, en aquest moment l’extensió del passeig jardí era de 150 metres des de la porta de la plaça de Tetuan a la del Parterre i 20 metres d’ampla.

En cessar en el comandament O’Donell en 1833 es fa càrrec de les successives millores de la Glorieta l’Ajuntament de València, qui en 1841 pren possessió de l’hort del convent de Sant Domingo amb una extensió de “vuit fanecades, un quartó i dotze braces de terra “, amb la intenció de annexionar als jardins de la Glorieta.

En 1844 s’eixamplen les andanes i es desmunta la font del Tritó que va anar a parar a uns magatzems. Dos anys després Don Diumenge Cicchiari estableix costat de la porta del carrer del Mar un cafè que tractava d’emular als que s’havien posat de moda a París i Londres, enllumenant-losamb llum de gas. En aquest any el nombre de plantes augmenta amb la plantació de saigones del Canadà, catalpes, castanyers d’índies, plàtans orientals i til·lers. En 1854 es planta gran quantitat de palmeres i l’any següent magnòlies, alhora que es construeix un hivernacle al costat del pavelló de música i es pensa a substituir el tancament de fusta per un altre de ferro, cosa que no es portarà a la pràctica fins 1860.

Aquest tancament de ferro -actualment en els jardins del real- posseïa diverses portes: la monumental que dóna a la plaça de Tetuan, una davant de la ciutadella, una altra que donava accés al pla del Remei, dos perpendiculars a la duana i una altra enfront de la carrer del Mar amb motiu de l’obertura del carrer de la Pau s’obre una altra porta consistent en tres arcs. També en aquest any s’instal·la de nou el Tritó situant-lo en la font que actualment existeix, realitzada en marbre negre segons un projecte de l’arquitecte Don Antonio Sancho i l’alumne de l’acadèmia Don Antonio Cortina, adossant aquesta font a una petita muntanya amb bosquet.

En 1895 es construeix una casa de socors entre el cafè i la reixa que dóna al capitania, situada en el mateix solar on abans hi havia uns magatzems. En 1901 es porta l’estàtua de Neptú procedent de l’Albereda i abans de l’Hort de Pontons. Al mateix temps desapareixen les escultures que representaven les quatre estacions, que es traslladen a un altre jardí. El passeig pateix a més una important reforma de jardineria en elevar massissos de plantes i flors amb terra procedent dels enderrocs del carrer de Peris i Valero, -abans, i després, “de la Pau” -, amb la qual cosa s’aconsegueix donar un aspecte més uniforme al conjunt. El 17 de juny del mateix any s’inaugura el teatre amb la representació de “El barber de Sevilla”, teatre que és aviat destruït per un incendi.

En 1905 Penichet descriu el jardí com una “bella decoració de selva” amb bosquets plantats de cedres, arboços, llentiscles i romers coronats de corpulents pins i robustes alzines que s’alcen enmig d’un parc florit envoltat de ombrívols plàtans … Més tard, cap a 1919 l’historiador Martínez Aloy parla del poderós cedre, els corpulents ficus i phenix, la gegantina alzina, la equatorial corifa, les belles latanias procedents de l’Índia i les enormes magnòlies.

La més profunda transformació de la Glorieta es va efectuar en 1927, època de les grans reformes urbanes de València, sent alcalde Don Luis Oliag, l’Ajuntament acorda dur a terme una total modificació del passeig; en uns mesos van desaparèixer les reixes, la major part dels edificis allí existents i molts dels més antics i corpulents arbres.

A partir de llavors la Glorieta queda reduïda a l’extensió que aproximadament té avui, amb alguns monuments dedicats a personatges valencians destacats com el del Doctor Gómez Ferrer obra de Parets, menys els nens als seus peus, que són de Luis Bolinche; el bust dedicat al pintor Francesc Domingo Marqués, fos en bronze, de Marià Benlliure, que va estar abans en les Alameditas de Serrans, i els dels pintors Muñoz Degrain i Joaquín Agrasot, ambdós obra de l’escultor Francisco Maroc i Díaz -pintat, el primer coronant un banc de planta i perfils corbs; el segon en bronze, com ho va ser també el primitiu del sainetista Eduardo Escalante, obra de Mariano Benlliure, que robada el cap, va ser substituïda per una de marbre, obra del mateix Marc, situant aquest monument a Escalante en un jardí del Cabanyal, quedant ressenyat allà.

El 1950 es van col·locar a la Glorieta un determinat nombre d’antigues fanals de gas amb instal·lació de llum elèctrica fluorescent i es va realitzar un tancat de xiprer amb supressió del carrer central oberta i tancada més d’una vegada, donant així major amplitud a la zona de nens. La riuada que va patir València en 1957 va arrasar la Glorieta arribant a pujar l’aigua gairebé tres metres. El seu aspecte actual procedeix de la reconstrucció realitzada després d’aquesta catàstrofe.

Àrbres monumentals

Al parc es troben arbres monumentals com tres Ficus microphylla -únics a València- , dos Whashingtonia robusta , tres arbres Phoneixcanariensis Mascle i un Phoneixdactylifera Femella . En el document descarregable podem veure les característiques d’alguns d’aquests arbres . Igualment és notable la carrasca , Quercusilex , de la muntanyeta després de la font , únic exemplar d’aquest port present en un jardí públic històric a la nostra ciutat .

  • HORARI
  • Continu
  • DIRECCIÓ
  • Espai delimitat per els Carrers General Palanca, General de Tovar, Palau de Justícia i Porta de la Mar.
  • SUPERFÍCIE
  • 9.256 m2

EL RECORREGUT


LA RUTA

L’origen del Jardí de la Glorieta es deu a la voluntat del general Elío, que a través d’una subscripció popular, va començar les obres a 1817, convertint eixe espai en un lloc de recepció noble al que s’accedia per la Porta de la Mar a la ciutat.

En el seus orígens va ser un jardí de tradició valenciana, de disseny de creu amb rotondesals encontres dels quadres i on van ser utilitzades les espècies tradicionals de la nostra jardineria com ara tarongers, llimoners, murta i arbusts en flor als quadres.A una part es va recrear un fragment de bosc natural que és el que fa de fons a la Font del Tritó de Ponzanelli. Els quadres estaven protegits amb bancs de pedra amb respatlerde ferro.

Va sofrir diverses remodelacions fins que després de la riuada que va afectar València a 1957 va arrasar el parc i va ser reconstruït de nou tal i com el coneixem actualment.