HISTÒRIA

El Jardí del Parterre en un dels primers espais públics de la ciutat.

Conté una font dedicada al déu Neptú (la resta de fonts van desaparèixer amb la riuada de 1957). Presidint el Parterre es troba la figura eqüestre del Rei Jaume I.

De la seva arbrat destaquen les seves pins canaris, washingtònies i l’enorme ficus. Són també notables el conjunt de pins canaris i el fragant espinillo (Aromer), plantada al tanca perimetral.

En una altra zona, a prop de l’estany del Neptú, hi ha un conjunt de magnòlies que té l’interès de mostrar com en la part més profunda de la ciutat la galopant deshidratació del sòl està alterant la vida dels grans exemplars arboris de segles passats.

Más información

El Jardí del Parterre va ser construït sobre uns solars existents a l’antiga plaça de la Duana, és el lloc considerat per l’historiador Martínez Aloy com el més baix de València. La data aproximada de construcció d’aquests jardins és l’any 1850.

En 1852 es van plantar ja quaranta-set magnòlies i dos araucàries. L’organització definitiva del Jardí del Parterre té lloc bastant després, en ser inaugurat el monument al Rei Jaume I. Segons el bibliògraf Nebot Pérez, aquest jardí estava proveït de quatre estanys circulars, altres tants grups de pins de canàries, dues pisntropos, metrosidros i araucàries. És possible que els esmentats metrosidros que Martínez Aloy considera com a únics exemplars a València, procediren del jardí del Palau Arquebisbal de València, ja que aquesta rara espècie d’arbrat va ser portada a Espanya per l’arquebisbe de València i patriarca de les índies Don Francisco Fabián i Fur.

Segons un acord de la Corporació Municipal, el 18 de març de 1901 col·loca en el banc corregut de pedra que envolta el parterre la reixa de ferro que servia anteriorment de suport als bancs de la Glorieta.

Un aspecte fonamental del Parterre el constitueix la monumental estàtua dedicada a Jaume I. La idea d’erigir l’estàtua va sorgir de la tertúlia que s’organitza a 1875 al voltant de Teodor Llorente, director de “Las Provincias”. Els contertulians van pensar que València devia solemnitzar el sisè centenari de la mort del Rei conquistador i van presentar un escrit a l’Ajuntament demanant l’erecció del monument, i signat per Teodor Llorente, Vicent W. Querol, Eduardo Attard, Juan Reig i García, Feliciano Llorente , José Fernández Olmos, Vicente Graus, Aurelio Querol, Bernardo Ferrandis, Juan Navarro Reverter, Rafael Ferrer i Bigne i José Brel. Acceptada la proposta per l’Ajuntament es nomena una junta rectora del monument el 13 juny 1876 dividida en dues seccions, una que atenia a l’estudi de l’estàtua i una altra que procuraria recaptar fons per a aquesta. La Junta presidida per l’alcalde accidental senyor F. Llorente i Ferrando decideix que el monument consistiraen una estàtua eqüestre fosa en bronze de mida vegada i mitja més gran que el natural i que se sufragaria per subscripció pública.

La data del centenari va passar sense poder-se erigir l’estàtua per falta de recursos econòmics. Perquè l’entusiasme popular no decaigués es va acordar en 1878 construir el pedestal que va ser projectat i realitzat per l’arquitecte municipal senyor Vicente Constantino Març, amb una alçada de set metres i mig.

A l’any següent apareix en el “Butlletí Oficial” la convocatòria dirigida als escultors valencians per a realitzar l’estàtua. Es van presentar Moltó, Yerro, Gilabert, Santigosa i Aixa, però el concurs va ser declarat desert, per la qual cosa es van iniciar les gestions per encarregar l’estàtua als germans Vallmitjana de Barcelona. La signatura del contracte es realitza en 21 octubre 1882 sent alcalde José María Sales. L’estàtua va ser tallada en fusta per AgapitoVallmitjana i aprovada per la Junta a l’abril de 1886. Per poder fondre l’obra, la Junta del monument es va dirigir al Ministeri de la Guerra, sol·licitant li fossin subministrades quinze tones de bronze, que va ser concedit , per Real Ordre, al juliol de 1886, mitjançant l’enviament des de la fortalesa de Peníscola de cinc canons i un obús que sumaven la quantitat sol·licitada.

La fosa de l’estàtua va ser concedida mitjançant concurs a “La maquinista valenciana” que es va comprometre a realitzar-la en un termini de vuit mesos. El contracte se signa el 31 de juliol de 1888 i en ell s’especifica que la fosa havia de ser un aliatge en la qual es entraren nou-centes mil·lèsimes de coure, cinquanta-quatre de zinc, disset d’estany i quinze de plom. La planxa metàl·lica havia de tenir un gruix mínim de deu mil·límetres i la col·locació de l’estàtua en el pedestal corria de compte de l’empresa fonedora.

Per una sèrie de problemes tècnics la Maquinista Valenciana no va poder acabar el monument fins a deu anys i mig després de signat el contracte, per fi el 12 de gener de 1891 va ser emplaçada l’estàtua en el pedestal, inaugurant oficialment el dia 20 de juliol del mateix anys. Posteriorment es va col·locar a la cara davantera l’escut d’armes del conquistador i en la part posterior l’escut de la ciutat de València modelats per l’escultor Aixa ia un costat i un altre les llegendes oferint el monument al Rei Jaume I El Conqueridor. L’obra eqüestre és potser aquella en què més s’aprecia el pictoricisme d’un escultor la nota més destacada és la severitat, resultat possiblement de la seua especialització en imatgeria religiosa, representa al cavall al pas, i al genet amb vestit de guerrer i elm en actitud de dirigir la tropa, tot això dins d’un estil fàcilment identificable amb l’historicisme romàntic.

Des de la seua creació el jardí ha patit molt poques variacions. En el lloc on primerament es situa l’anomenat Teatre-circ va ser instal·lada després una petita construcció per a servei del jardí, més tard destinada a Tribunal Tutelar de Menors, successivament ampliada; hui dia destinada a altres usos, en traslladar el Tribunal a un altre edifici.

El 1932 l’Ajuntament va reservar el jardí, durant algun temps , exclusivament als xiquets que serien atesos per personal especialitzat , per a això es van tancar les portes amb uns dispositius de filferros i varetes fèrries.

La instal·lació de llum elèctrica fluorescent es va realitzar al mateix temps que la de la Glorieta, afegint al voltant dels massissos testos amb geranis.

La riuada de 1957 va danyar aquest jardí, igual que el de la Glorieta sent necessària la seva reconstrucció, amb el que va canviar alguna cosa la seva morfologia , dels quatre estanys només es conserva en l’actualitat un a què s’ha eliminat la reixa de ferro decorant amb lloses de pedra i plantes aquàtiques , algunes de lotus ; així mateix , es va variar l’exterior del pedestal del conqueridor, suprimint els grans esglaons.

Al jardí podem trobar diferents arbres monumentals com ara la Washingtonia filifera , cinc Washingtonia  robusta un Pinus canariensis , 1 Phoneix canariensis Mascle i un Ficus microphylla , la descripció i característiques de la qual  podem veure en el document descarregable.

  • HORARI
  • Primavera-Estiu: 9:00-21:00
  • Tardor-Hivern: 9:00-18:00
  • DIRECCIÓ
  • Plaza Alfonso el Magnánimo 46003 València
  • SUPERFÍCIE
  • 5.709 m2

EL RECORREGUT


LA RUTA

El Parterre que hui viem es el que es va realitzar després de la riuada de 1957 de València. En els seus orígens, cap a la meitat del segle XIX, va ser un jardí en creuer tenint al centre de cada quadre un estany amb vegetació aquàtica tropical. A finals del segle XIX es va col·locar l’estàtua del Rei Jaume I el Conqueridor al seu centre.

A 1901, es va realitzar una important reforma de La Glorieta, i com a conseqüència, els bancs de pedra amb respatlerde ferro van ser traslladats al Parterre. L’actuació realitzada després de la riuada va eliminar els estanys situats al centre dels quadres, se li va donarun aspecte “més paisatgístic” i es va col·locar l’estàtua del Neptú de Ponzanelli a un estany lateral.

De la vegetació destaca el gran Ficus macrophylla. La seua adaptabilitat als bancs de pedra i convivència amb una gasolinera continua siguent un motiu de sorpresa per a tots els ciutadans.